Us agrada la música? A mi sí. Sense la música la vida seria un error, deia Friedrich Wilhelm Nietzsche. Esteu d'acord? Jo sí. A l'article de benvinguda al bloc mencionava la gran estima que tinc per la música, aquest fenomen que va molt bé quan tenim por, estem nostàlgics, trists o enfadats. Però bé, no vinc a explicar quin tipus m'agrada sinó a dir-vos quin m'ha sorprès i em va de mil meravelles per formar-me com a periodista i fer el que més m'agrada: escriure.
Fins fa prop de dos mesos la música que m'inspirava era la que molta gent denomina, "chumb-chumba". Però va haver-hi un dia que una persona em va ensenyar l'elegància de Ludovico Einaudi. Pianista i compositor italià de música minimalista. Es podria denominar com a música clàssica, aquella que molta gent odia o menysprea per ser molt lenta.
La música d'Einaudi no avorreix i no contamina les orelles, tot el contrari, les bateja de bons sons imaginatius plens d'energia positiva. Factors que han creat dins meu una forta estima per aquest gènere i és una font d'inspiració per poder gaudir mentre estic escrivint.
No sé si algú ho ha pensat. Quan estem escrivint per l'ordinador alguna publicació al facebook, twitter o simplement un correu electrònic és com si estiguéssim tocant un piano. Movem els dits sobre unes tecles que marquen un número convertit en lletra. Com si interpretéssim una peça de música per després publicar-la al savi Internet.
Sembla una cursilada, però és ben cert. Un jugador de futbol abans de sortir al camp és possible que l'única motivació abans de fer el que més li agrada sobre la gespa és escoltar una cançó mítica dins el seu cervell. Per mi, per un periodista en formació la música de Ludovico Einaudi no només motiva sinó que ajuda a inspirar-se per trobar aquell començament d'article tan complicat o aquell final pensat des del principi.
Amb tot això no vull que cada lector estigui obligat a escoltar la música del mestre de Turí. Tampoc vull que cada periodista escolti Ludovico per obligació perquè li surti l'article que vol fer. Només vull mostrar el meu canvi de font d'il·luminació i recomano el 100% aquest tipus de melodia a aquella gent que li costa començar a redactar. Com un noi com jo ha passat d'estar inspirat amb música electrònica a una minimalista com d'Einaudi? Suposo perquè la tonada de les notes es transmet per la sortida dels cabells, els posa de punta i cau del cel la idea esperada.
Sincerament jo també he menyspreat la música clàssica, però Ludovico ho fa amb tocs ràpids, forts i elegants. M'he adonat que l'electrònica només fa que motivar-te. En canvi aquesta té doble funció. Així doncs us plantejo una pregunta: creieu en la música com a font d'inspiració?
Això es un bloc i aquesta és la meva visió
Segueix-me a twitter
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada